"Yo no sé la cantidad de gente que habré colocado"Carlos Fabra y un camello de mi barrio
_


Pues como diría realmente Redd Buttler en "Lo que el viento se llevó" si la censura no hubiese metido la tijera: "Francamente querida, eso me importa una mierda".
Cuando ayer M. me envió un correo con esta foto acompañada del siguiente texto: CLINICA SHU-BUN DE DONACION DE ESPERMA (PEKIN) (AH!!! TE HACEN UN "TRABAJITO" Y ENCIMA TE PAGAN) VIVA EL PARAISO COMUNISTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!! pensé: esto es lo más parecido que he oído a una genialidad mía(mal me esté decirlo) a la que llevo años dándole vueltas ¡Las pajas por el seguro!.
La trajectòria artística de Gilbert Garcin és com a mínim curiosa. Aquest senyor va treballar tota la vida a la seva tenda a Marseille. Sempre s'havia interessat per la pintura i la literatura, però mai havia sentir la necessitat d'expressar-se com artista. Fins que va arribar el moment de jubilar-se i tancar el negoci.
En aquest moment en que la majoria de la gent es dedica a mirar obres o a jugar a la petanca, Mr. Garcin va decidir fer-se fotògraf. I tot i que mai havia anat més enllà de fer las típiques fotos de família, es va llençar de cap a la seva nova passió.
El resultat és una obra de factura clàssica, amb influències tan dispars com Magritte o Man Ray i amb un sentit de l'humor molt proper a Jacques Tati. Son fotografies de un magnífic blanc i negre, on el propi Gilbert Garcin, a vegades acompanyat de la seva dona, es converteix en protagonista d'escenes oníriques plenes de simbologies.
I sobretot son imatges emotives, d'una tendresa difícil d'explicar, que parlen del sentit de la vida i dels eterns conflictes del ésser humà. Imprescindible.